Mostrant articles per etiqueta: Llengua, lingüística i literatura

Aquest volum aplega les peces teatrals que el mateix Brossa anomenà “Postteatre” o “accions espectacle”. Escrites entre 1946 i 1962, són una selecció feta pel mateix poeta sobre tot de material d'aquest tipus que havia escrit al llarg dels anys. Es tracta d'un teatre totalment accional, en què el diàleg hi apareix rarament. Agermanat amb els ballets, els monòlegs de transformació o fregolisme, els strip-teases i les accions musicals, és una pura didascàlia en què tot sovint s'acondueix l'espectador d'una habitació a l'altra, mentre passen fets inesperats en successives escenes inconnexes. Tot i que aquestes accions espectacle foren representades en molts pocs casos, van ser conegudes aviat a l'estranger gràcies a les traduccions d'Alain Arias-Misson a la Chicago Review l’any 1966 i són considerades precedents del que avui anomenem performances.

L'escriptura de les accions s'atura el 1962, any en què Brossa comença l'aventura de les Accions musicals per continuar després amb els altres gèneres de teatre d'acció fins al tancament de la seva obra teatral el 1968. No obstant això, en una data molt posterior (el 1994) l'amistat i la passió per la manera de dir poesia de Núria Candela el portà a escriure una petita acció en la qual els personatges eren l'actriu i el mateix poeta.

El volum s'acompanya d'una peça escrita el 1945 i revisada el 1962, que té una característica molt especial: la representació s'ha de fer en una plaça i el públic ha d'estar situat davant la casa on passa l'acció. Tot i que aquí hi ha diàleg, el moviment continu dels personatges, el transformisme i el fet de desenvolupar-se al carrer l'acosten a l'esperit lúdic i de sorpresa constant de les accions.

Compra el llibre

 

 

Poesia escènica VII: La societat i el camí personal aplega tres obres de Joan Brossa que no han estat encara muntades. El compromís social i polític hi és evident, però l'espectador ha de servir-se de la seva imaginació per saber valorar aquestes peces fascinants.

A la tragicomèdia El camí (de 1953), un comte ric i vell intenta enganyar tothom, una noia ha de prostituir-se a causa de la seva pobresa i un empleat d'un cinema conta les seves experiències de guerra. Però, per què hi entren dues senyores que no semblen saber quina mena de pel·lícula els agrada? I quin paper hi té la lectura d’una novel·la sobre Simbad? A més a més, cada acte té lloc dins un gènere diferent: pantomima, diàleg sentimental, i melodrama.

El ventríloc (de 1953) és, com indica el seu subtítol, una “tragèdia”, però la seva essència teatral i filosòfica va més enllà d'aquesta designació. Rosa fuig del casament proposat per David a fi de viure amb Roger, el Ventríloc. Tanmateix, aquests fets es revelen a poc a poc. És més important apreciar l'estètica de les converses i les situacions: els coloms de la Mare; el Ninot del Ventríloc que enfronta amb el seu propietari; i la llum expressada verbalment dins una foscor escènica.

Ja hi tinc un peu! (versió definitiva de 1959), una obra descrita per Brossa com a “sainet”, conté dues trames clarament separades. Quimet deixa els seus pares i Carme per emprendre un viatge perillós. En una història paral·lela un rei decideix fer hereu del seu reialme el fill que sigui prou valent per anar a rescatar el tresor de “la muntanya alegre”. També hi ha un espai per a pallassos, ballarins i un acròbata (que cau d'un trapezi i sembla morir).

Compra el llibre

 

 

Divendres, 17 Octubre 2014 11:18

L'haiku en llengua catalana

Fa més d'un segle, Josep Carner i Eugeni d'Ors esmentaren per primera vegada l'haiku, una forma de poesia japonesa. Acabada la primera guerra mundial, aquesta forma poètica visqué un moment de glòria entre els poetes avantguardistes i noucentistes, com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria López-Picó. Posteriorment, l'haiku quedà a l'ombra d'una altra forma japonesa, la tanka, introduïda per Carles Riba, si bé a la fi dels anys setanta només Salvador Espriu la conreava amb assiduïtat. Tanmateix, en la ploma d'autors actuals, com ara Feliu Formosa o Francesc Prat, l'haiku en llengua catalana ha pres un nou impuls i mostra una vitalitat extraordinària.

Els articles que integren aquest volum són una bona mostra de la varietat i la qualitat d'aquests haikus escrits en català. Els poetes tractats -que van des del mateix Espriu fins al jove poeta Iban L. Llop, passant per figures tan rellevants com Agustí Bartra, Felícia Fuster, Miquel Martí i Pol o Joana Raspall- s'han acostat a aquesta forma de maneres molt diverses i han acabat generant un paisatge molt ric, ple de mirades creuades i trobades fecundes entre la poètica dels mestres clàssics japonesos i la dels poetes contemporanis de llengua catalana.

Compra el llibre

 

 

Aquest tercer Pla de política lingüística de la Universitat Rovira i Virgili, que comprèn la planificació de la política lingüística de la institució per al període 2015-2017, ha estat aprovat el 22 de desembre de 2014 pel Consell de Govern de la URV (a partir d’una proposta de la Comissió de Política Lingüística) i constitueix una continuació dels plans de política lingüística de la URV per al 2009-2011 i per al 2012- 2014. Per això parteix de la diagnosi feta per a aquests documents i comparteix els reptes i els objectius generals que s’hi van establir.

Llegeix el llibre en línia

Descarrega el llibre

 

 

El número 3 de la Revista Internacional de Lenguas Extranjeras (RILE) presenta estudios centrados en los ámbitos de Español como Lengua Extranjera y de Inglés como Lengua Extranjera, trabajos en los que, como se indica a continuación de manera resumida, se abordan cuestiones de muy diferente índole: fonética y prosodia, conciencia lingüística, diccionarios de aprendizaje electrónicos, competencia gramatical y, por último, creencias implícitas del alumno y corrección de errores.

Accede a los artículos desde la web de la revista

Lee la revista en línea

 

 

Dissabte, 26 Juliol 2014 09:46

Històries del segon pis

Ja fa més de quatre anys, el Centre de Lectura de Reus es va proposar instituir un taller d’escriptura. El projecte naixia com una simple prova, gairebé un sondeig d’opinió, sense expectatives clares ni de fracàs ni d’èxit. Què podia resultar d’un grup tan heterogeni de persones —advocats, dissenyadors gràfics, professionals de l’ensenyament, gestors, infermers, bibliotecaris, jubilats alguns i d’altres gairebé recentment iniciats en el món laboral, alguns amb néts, d’altres encara sense fills—, guiat (la hipèrbole fa que em posi vermell) per un apassionat de la literatura hispanoamericana? És per això que tot començava sin esperanza, con convencimiento, perquè aquest era precisament l’avantatge, una varietat que implicava l’absència de regles i de prejudicis i cap exigència ni d’ensinistrament —aquest odiós substantiu vinculat amb massa freqüència a la pràctica docent— ni de continuïtat.

Compra el llibre

 

 

El present volum agrupa nou peces de les modalitats escèniques amb què Joan Brossa construïa l’altre peu del teatre català. D’aquestes nou, només dues se cenyeixen a una sola especialitat (titelles): les altres set combinen aleatòriament circ, music-hall, il·lusionisme, dansa, fregolisme, commedia dell’arte, ombres xineses... Brossa hi traspassa i retraspassa constantment les fronteres entre les arts i els gèneres, una opció de dramatúrgia plural que va defensar amb coherència i fermesa en tota la poesia escènica, des del primer guió (El cop desert, 1944, publicat ara per primer cop) fins a l’últim que li coneixem (Poemància, 1996). Al llarg de tots aquests anys va mantenir la primigènia intencionalitat dramàtica i va concebre l’escena com a espai metafòric de la vida.

El 1944 va escriure El gran Fracaroli demanant al protagonista un conjunt d’habilitats que només hauria pogut acomplir Leopoldo Fregoli. L’obra encara no s’ha dut mai a escena, però quan, molts anys més tard, Brossa va conèixer el transformista Arturo Brachetti, va comprendre que no s’havia equivocat. Com tampoc no es va equivocar escrivint per a Jesús Julve ‘Hausson’ les tres peces publicades en aquest volum: «el màgic més complet dels Països Catalans» i el més prolix dels nostres dramaturgs han fressat camins per a l’il·lusionisme contemporani.

Circ i pallassos adopten dimensions noves i insospitades en la poesia escènica brossiana. El poeta sintonitzava amb el circ en allò essencial: la veritat nua i poderosa d’un espectacle «sense perruca». La seva connexió emotiva i conceptual amb les arts de la pista és d’una lògica inqüestionable i d’uns resultats tothora sorprenents. Basta llegir «amb unes ulleres sense vidres» els guions de Quiriquibú i Pantomima 94 publicats en aquest volum.

Compra el llibre

 

 

Poesia escènica V: Ser al món l’any 1953 aplega tres obres de Joan Brossa escrites aquell mateix any: La xarxa, El torrer i La jugada. Són textos que permeten entrar a fons en l’univers de l’autor per tal com, ja des dels títols, en plantegen alguns dels símbols, recursos i estructures recurrents. La xarxa és el parany de mites, paraules i contingències en què vivim atrapats tots els individus. Condiciona la nostra vida i ens pot abocar a un destí fatal. La torre és l’espai que empresona, però també aquell capaç de sobresortir per veure la vida des de l’alçada, prendre’n consciència i il·luminar els altres navegants de l’existència. Aquesta, als anys cinquanta com encara avui dia, consisteix en un seguit de jugades que els homes es fan els uns als altres per tal d’obtenir beneficis materials a qualsevol preu. Són tres obres, doncs, que donen visions tràgiques i desencantades de la condició humana indestriablement lligada a les circumstàncies històriques canviants. Però també contenen humor, crítica i esperança. La salvació pot trobar-se en l’amor passional que senten els protagonistes de La xarxa —que són els llegendaris Tristany i Isolda buidats de la seva aurèola mítica— o en el quotidià del matrimoni d’El torrer. Però, com apunta aquesta obra, es troba sobretot en el coneixement adquirit a través de l’experiència per mitjans que superen els estrictament racionalistes. A més, La xarxa i La jugada han esdevingut peces emblemàtiques de la història del teatre català. Les dues han estat representades amb més d’un muntatge. El de 1960 de La jugada obtingué un ampli i polèmic ressò. Per la seva banda, la primera representació de La xarxa el 1954 fou cabdal per al descobriment de l’actriu Julieta Serrano. Mentre que el muntatge que se’n va fer el 2005 a l’Espai Escènic Joan Brossa va suposar el gran llançament crític i públic de Sílvia Bel.

Compra el llibre

 

 

Poesia escènica IV: Els déus i els homes aplega dues de les grans obres de Joan Brossa: Or i sal (1959) i Calç i rajoles (1963), dos exemples amb trets temàtics i estilístics comuns, que permeten acostar-nos a un dels dramaturgs catalans més interessants del segle XX, tant pel missatge que ens vol transmetre com per la forma poètica en què ho fa. Un tret que agermana les dues peces és la presència dels déus i les seves històries, la qual cosa qüestiona, com és habitual en Brossa, el cristianisme i l’església catòlica alhora que demostra que la necessitat espiritual de la humanitat l’ha portada a la creació de mitologies que expliquin l’existència de l’univers i de l’home. D’altra banda, les dues, sense un fil conductor clar, ens fan pensar en l’essència de la humanitat mentre aparentment ens expliquen faules estranyes o ens fan somriure per la ingenuïtat dels personatges. Tot això acompanyat d’un llenguatge que ens atrau poèticament, com observà Joan Obiols en una crítica realitzada després de la polèmica estrena d'Or i sal l’any 1961.

A Calç i rajoles, de 1963, Brossa homenatja Ignasi Iglésias a partir de la darrera escena de Les garses, però introduint nous elements poètics i canviant radicalment algun parlament, de manera que l’obra adquireixi una nova intenció. Com ha dit Pere Gimferrer: «Es tracta d’un cas de insòlit dins la història del nostre teatre.»

En ambdues obres es parla de déus de procedència diferent. Inventats o de cultures reals, el missatge de Brossa és clar: les mitologies poden intentar explicar la nostra existència però no es poden convertir mai en creences imposades. Al capdavall, ningú no pot estar segur de tenir la veritat.

Compra el llibre

 

 

Dijous, 16 Octubre 2014 09:50

Estudis de Literatura Oral Popular, 3

Amb aquest número de la revista encetem el primer monogràfic realitzat en homenatge a Josep M. Pujol (Barcelona, 1947–2012). Temàticament, cada número se centrarà en un dels àmbits d’estudi en els quals ell era especialista i aquest es dedica a la «Teoria i història del folklore». La lectura dels articles d’aquest número no només permet aprofundir en aspectes ben actuals de la teoria del folklore i en episodis poc estudiats de la seva història, sinó que també ens fa veure com el llegat de Josep M. Pujol és ben viu.

Accedeix als articles a la web de la revista

Llegeix la revista en línia

 

 

Cerca a la web

Notícies